Com d’odioses es fan aquelles persones que només parlen d’elles, no és veritat? I és que hi ha gent obsedida amb la seva persona, són el seu únic tema de conversa: els seus assoliments, els seus mèrits, les seves capacitats, els seus plans; com d’injusta és la societat amb elles, com són bandejades a la feina per interessos aliens a les seves virtuts; com algú més inepte que elles té més coneixement o ocupa un càrrec més elevat a causa de les seves relacions, de parentiu o de qualsevol altra mena. T’expliquen com són silenciades, excloses o menystingudes pels qui manen perquè els resulten incòmodes o inconvenients. Busquen impressionar pels seus assoliments i volen mostrar alhora que no són les responsables del fet que aquests no en siguin més.
Parlen d’elles i no volen saber res de tu, no t’escolten. Algunes són veritablement grolleres, tan egocèntriques que no poden amagar aquest aspecte, et diuen tot el que volen dir-te sobre elles i quan vols parlar tu, no dissimulen gens que no els interessa el que els puguis dir. Si alguna vegada et pregunten, és només per obtenir alguna informació que necessiten, no perquè es preocupin el més mínim per tu. Són, probablement, persones insegures que necessiten l’estimació constant. No trobo cap altre explicació per aquest comportament seu. Deuen patir bastant perquè mai no els deu semblar prou el reconeixement que puguin obtenir. No són conscients que la gent ja sol tenir una imatge d’elles, que els seus mèrits, si els tenen, són coneguts per qui les coneix. Les pobres, busquen produir admiració i només aconsegueixen desdeny.
Idees i paraules, una filosofia de la vida quotidiana
Tobies Grimaltos
