Calent, amarg, fort i espés

No m’oblides per fer-me feliç,

Vam viure dies de plenitud.

Si amb rialles conmoviem el món

ara seus, al bressol, indiferent…

La meua paraula, exacta i tan temuda

et va exposar a una caiguda encara major.

Apenes en saps res del desamor.

Aprendre a desaprendre,

oblidar les pulsions d’allò escrit,

 ningú ens ha ensenyat.

L’esforç de deixar-se estimar

representant tota la innocència del món.

No hem fracassat,

el coratge és l’intent.

Ara ens queden onades,

maresmes de desenganys.

València ens recordarà.

La recordarem.

Qui sap si tornarem

a retre-li homenatge.

Desdeny per l'egòlatra

Com d’odioses es fan aquelles persones que només parlen d’elles, no és veritat? I és que hi ha gent obsedida amb la seva persona, són el seu únic tema de conversa: els seus assoliments, els seus mèrits, les seves capacitats, els seus plans; com d’injusta és la societat amb elles, com són bandejades a la feina per interessos aliens a les seves virtuts; com algú més inepte que elles té més coneixement o ocupa un càrrec més elevat a causa de les seves relacions, de parentiu o de qualsevol altra mena. T’expliquen com són silenciades, excloses o menystingudes pels qui manen perquè els resulten incòmodes o inconvenients. Busquen impressionar pels seus assoliments i volen mostrar alhora que no són les responsables del fet que aquests no en siguin més.

Parlen d’elles i no volen saber res de tu, no t’escolten. Algunes són veritablement grolleres, tan egocèntriques que no poden amagar aquest aspecte, et diuen tot el que volen dir-te sobre elles i quan vols parlar tu, no dissimulen gens que no els interessa el que els puguis dir. Si alguna vegada et pregunten, és només per obtenir alguna informació que necessiten, no perquè es preocupin el més mínim per tu. Són, probablement, persones insegures que necessiten l’estimació constant. No trobo cap altre explicació per aquest comportament seu. Deuen patir bastant perquè mai no els deu semblar prou el reconeixement que puguin obtenir. No són conscients que la gent ja sol tenir una imatge d’elles, que els seus mèrits, si els tenen, són coneguts per qui les coneix. Les pobres, busquen produir admiració i només aconsegueixen desdeny.


Idees i paraules, una filosofia de la vida quotidiana
Tobies Grimaltos

Recaigudes

Amagada baix el llençol

torne a reviure el joc de daus,

és sobreposen sempre dues cares

enfrontant-me al mirall on ja no acostumava a veure'm.

Soc obtusa

pensant que me'n sortiré,

a la primera jugada perd el nord

on la rosa dels vents ha inclinat la balança

per tornar a recaure.

Els olors i els colors han variat

i aquesta tardor

mai més reviurà 

el fènix rojenc del codonyer.

Un pensament de sal, un pessic de pebre

‎"Si voleu conservar un amic,

si voleu estimar una amiga, 

espereu un diumenge al vespre i li envieu un poema.

Veureu com l’amistat, aquest afer tan lent, 

no és foc d’artifici"

Montserrat Roig (Barcelona 1946-1991)

Lent i clar

Si em fas escollir

tot és torna un terrabastall.

Controlar els pensaments

o, almenys, poder ordenar-los.

Visc a la tardor invisible de fulles geloses,

plou poc a la vall tancada

i em sent naufrag a la meua terra.

Torna el silenci de les coses mudes.

El caòtic metodisme al que em tinc acostumada

s’esvaeix quan interromps l’habitació,

Vull dir que vull ser

i no hi soc.

Tu ets, encara, el misteri.

http://www.youtube.com/watch?v=DS1HiZyZ5RM