Els grans silencis
Enyorava espais càlids, acollidors.... Escolliria el lloc més llunyà que l'apropara un instant a la recerca solitària, una manera de sentir-se perduda. No es frustraria, ni mai enyoraria les inèrcies provincianes.
Però mai era així.
Necessitava el cel i l'infern com a referència, però també la lliure voluntat de poder escollir entre el be i el mal. La temptació, el dubte, el dolor, el patiment, el goig, la pena... eren alguns dels plaers obligats a suportar. Refermar-se en una mateixa era dur quan desvirtuava tots els valors d'humanitat i llavors, deixava de creure.
Ella era un tot i no res. Estimava la viva quietud de les coses, totes d'inexacte color.
Aspirava als silencis amics que li eren fidel, els grans silencis.
Valents els qui s'arrisquen
buscant la reacció,
actes que ens fan de bressol,
a l'aguait de l'esclat
al florir de l'acció.
Valentia és l'exercici
d'estimar amb el cinisme,
com nadar contra l'onada
que mentre t'ofega
t'apropa un poc més a terra ferma.
Valor que necessite
quan soc l'amor amb tu
amb la llagrima i el riure
amb el so i el silenci.
Valenta a l'arriscar,
a l'escriure,
a l'allumbrar la por,
d'un tot que et demana:
desitjar.
Suaus calors
S'apropa al plaer prohibit
com humit,
als meus llavis
el nèctar efímer del castic.
Torna la nit perversa
de petits monstres divins
com diví és el bàlsam de la nostra impuresa.
I ocultes l'estima recelosa
mentre fas l'assaig,
amb temperament feroç,
de causar dolor
al cor fràgil i ferm
que vas saber trobar.
Sura la veu, el llant,
el cant,
l'opi d'altres mons.
Fugacitat
Als ulls cansats
on s’acumula l’espera,
mentre la confusió deixa pasar el raig de llum.
De dia vius quan a la nit romans inquieta,
sols escoltar el so d'esperança,
la crida falsa d’un somni massa intens.
I si no és ell, contrariament, una amenaça.
Una letargia,
I si no és ell, contrariament, una amenaça.
Una letargia,
al no saber qui és l’incomprès,
per acabar refugiat al somriure del nou tresor.
I si sentir ja no és altra forma de percebre...
per acabar refugiat al somriure del nou tresor.
I si sentir ja no és altra forma de percebre...
Cants de sirena muda
M'agradaria parlar-vos
però res ha canviat a les vostres vides
jo continue arrossegant el contagi
ignorant el tràgic destí.
Apresure el pas
com si hagues de començar,
altra vegada.
De tots els mars
el meu és el més salvatge
i de tots els cants
el meu és el meu ofegat.
Vull saber quan s'acaba la història.
Ser allí, per poder dir adéu.
Main street
Cames tendres
al caminar desprevingut,
a l'ombra del sol.
Rierols verds
de verdes esperances,
on aguaita el vaivé local.
Música descompassada
acaronant tots els somnis,
a la rutina més venturosa.
No sóc poeta, gràcies
però em plau observar-los
qual la paraula és meua
i el dubte el meu tresor.
Oblit
Per a aquell que em procurava el ball
una amenaça covard
amagada al calaix
un bes, una olor, un petit gest.
Només el temps
surant entre records,
entre les meues mans,
a la presó dels teus cabells
al deler de la pell.
Trepitge nit i dia
senders sense final,
malgrat el llanguiment
hi ha un malson desitjat.
Al desert del passat
recorda-li la llegenda,
dona'm l'oblit i deixa'm anar.
Una passió
Sents bategar el cor endormiscat
campanades d'un temps d'esperança
balls de l'amant desconegut.
Al descobrir la pinzellada anònima,
malgrat tot,
mai s'esborra l'eterna mirada.
Tots els equívocs acumulats
pervertint als ulls
els colors
que ens desperten.
La proesa a cada pas,
l'anarquía
del silenci.
En clau
Que terrible és ser esclau d'una passió
quan la feblesa et subjuga.
Quin malson complementari
amor i enyorament
quan tot roda amb una inèrcia imparable.
Com,
guiada per la providència
d'una infinita oportunitat
trobes emocionalment similar
la teua ombra paral·lela.
Si desconeixies el camí
ets al sender,
d'una incògnita indefinible.
E x i s t i r
A l'afecció temporal
on afig enuig i vaivé,
un moment congelat
d'absència de pensament,
quan més prepotent m'hi veig
més insignificant hi sóc.
I tota nua em destrie
tota fràgil t'esguarde
i tot control de mí,
el faig jo.
Quefer
Lluite, obstinadament
contra el meu altre jo,
disposada a esborrar eixe solar
on encara queden deixalles.
Forçant la desmemoria
de l'engany pragmàtic
per poder resituar-me
donant l'esquena als records.
I és això el "perquè" d'ara
on t'admire per exercir de doctrina
induint-me a la cruïlla decisòria
escollida per la direcció del vent.
Allà on quedava el dubte
m'ofereixes la tentació
d'agafar el fruit més vermell
dels arbres que em tenia prohibits.
Sovinença
Consumida per un espai inquiet
no trobant com alienar-me,
el pas de cada segon
retrocedint al rellotge burlesc.
Ment en blanc ofegant l'esperit
de no ser com soc
reprimint l'anhel i la capacitat,
evitant pensar a la meva ment
altiva, orgullosa
on el constructivisme ja no serveix.
Com trobar un camí segur?
On dirigir l'intent i frustrar expectatives de triomf.
Com ser d'ací amb la convicció d'identitat acumulada?
On no sentir la comparativa
de la terra per la terra.
Com és pot ser del món etern?
quan alguna cosa has soterrat a l'horitzó.
(en un lloc perdut de la memòria)
Cold hands, warm heart.
És eixa vibració que et fa perdre el sentit,
et rejoveneix per oblidar-te de mi
i al sentir-la m’oblide de tu.
Murs, fronteres, llunes.
Deixar-se de fondre com la cera
mentre somitejes al no-res,
on has oblidat la lletra
a un mar de navegants perduts.
Hi ha un no-se-que tràgic a la cel.lebració,
d’ànimes rendides als arbres despullats.
Pau dels records a les veus cantadores,
del triomf més altiu,
on busque calors més florides.
Saber que tot és só
i no sentir-ho a les oïdes.
Com la mare
Recorde el que m'has ensenyat
i pose en pràctica allò aprés,
sense massa entusiasme pretenc educar
com la mare que no hi és.
S'apropa un bri al sentiment
de voler ser com elles
evocant tendresa i dolçor
on sols visc la freda realitat.
Mare, jo hi vull ser
com aquests artificis
sense aquesta dura sentència
que m'obliga a contenir el dol.
I és que mai seré com la mare
des que l'ocell em feu el cor pres,
volant,
condemnada
a l'etern malson.
Atzukaks
Transformant les casualitats en oportunitats
competint per resistir a la incomprensió
caminant per descobrir el temps
escrivint per dominar la ment.
Aquesta és l'illa que m'ha tocat
no roman a la memòria
i és constant a l'avinença
que conté,
una tassa d'amargor.
Hi ha felicitat en quant que la busquem
gotes de tendresa que ens ajuden
a mirar de reüll un temps passat
tot allò que no hem pogut viure
i que desitgem somiar.
No és l'enyor el que dol
el viscut hi és present
el que em perdut mai ha succeït
sols queda l'ara
per saber que no hem errat.
Reafirmar les decisions
empeny la bonaventura
per que la sort és buscar-se
en l'imaginari d'un mateix.
Dues llunes
Soc la lluna
encarada a dos miralls,
repeteixen l'escena per trobar-se
però una és devaneix
mentre l'altra roman exuberant.
De camí a la ciutat
quan és fa fosc
em sorprèn mirant-me
i si la segueix em trobe l'altra
que com la boira
s'oculta a les tenebres.
Ja ningú mira la lluna
melancòlica, taciturna, exquisita, romàntica
sempre envoltada de bellesa.
La lluna mai més serà lluna
per que la lluna és mirar-se,
ocultar-se al capritx
de deixar-se dur per la mar.
Dues llunes té la ciutat
jo soc la lluna
qui la busca s'esvaeix
qui la troba no torna més.
Fascinant el vers
No se si és el vent, o el seu ball?
Pregunta o ja resposta per la línia imaginària.
S'ha trencat el blau, o ja no existeix?
La pregunta, l'eterna pregunta.
Pot ser resposta a la volta.
Milers de miratges plens de futur
de llunes esperant a sortir
d'una ciutat oculta, empedrada.
Ara ho he vist, la veritable poesia
no s'ha fet per ser llegida.
La bona poesia naix al ser viscuda.
Arcades de desenganys
Vomitar l’ego
sense pensar,
sense ni tan sols respirar,
en una arcada amb gust a victòria.
Alliberant-me de mi,
per tal que els meus raonaments guanyen força
i puga colpejar amb més duressa
als que no estimen els somriures.
Per sagnar pensaments i reflexions
a colps fets de paraules
i convertir la indiferència en la meua aliada,
per ofegar els laments i les mentides,
per defugir les aparences i els maquillatges
i per fertilitzar una rauxa
ben dirigida.
Avuí et vomite el meu ego.
Avuí et colpeja el fet
que si no hi ets, jo vole.
Escric en present
Les lletres no dissimulen,
posats a representar
saps que sempre escric en trist,
entre pensaments i altres alteracions.
Rellegir allò escrit,
per tornar al lloc corresponent.
Esdevenir puressa irrepetible
on aconseguir somnis de manera conjunta
sabent, que mai hi haurà final.
Quedar-se amb els dies blaus
quan el vent remou l’interior.
Una quimera als meus dits……
Amor i cendres.
La Maria no sabia que somniava fins que la Marta no li va explicar els seus
somnis. Maria era això que diuen <<una dona feliç, és a dir, una dona amable>>.
I els seus somnis eren com les sargantanes que fan becaines, a l'estiu, sota les
pedres. La Marta observava la Maria i en sentia pietat, i no sabia com dir-li que
la ciutat era estreta i el món ample. Tots els estius, la Marta i el seu home viatjaven
cap a països de noms estranys. Tornaven carregats amb diapositives i els
diumenges a la tarda les ensenyaven als amics. La Marta convidava la Maria i
aquesta associava els capvespres amb el gust de la xocolata. (...)
Però un dia tot canvià.
( Montserrat Roig)
La cançò
Amb tu i sense tu
quan sona la melodía
quan amaneix a l’exili,
com la banda orfe al llit.
Com un espectacle d’ombres,
comença la realitat.
Somie, per enyorar-te quan fa fred.
Als meus ulls tot és fascinació
torne a reviure l’encanteri de l’infant
i si sona la cançò revisc la revolta.
Altre ego mor, lentament.
A la presó del cos
no s’hi pot escapar,
allí em trobaràs
sola, com tu, en el fons…
Illa Esmeralda
Camins on hi deixo el rastre
a aquestes sabates
que no em permeten aturar-me.
Un cop de sort a l'equipatge
l'amor a una butxaca,
en un petit racó.
Micro relats de desnivells
a la branca submisa, torta i desnivellada
d'un record trist
on el bri dels ulls
il.lumina diminutes estreles.
Demà serà un repós més verd,
altra visita mai guiada
un enyor infinit.
D’ON VENS
D’allà on naix la caricia
d’on creix la ràbia,
del forat profund, del refugi llunyà
D’un plor arrencat,
de l’abisme de l’ànima,
d’aquell punt perdut, de la foscor.
De la textura de la despulla,
d’un interrogant
de la infinitud
D’on vens, cap
a on vaig…
Soc jo qui torna
Ara que prenc temps
calcule cada pas
amb la
necessitat d’explorar
tot allò que creia perdre’m.
No em sorpren la qüotidianetat
ni cap reflexió externa.
El meu puny s’aferra a la terra
rodejada d’irresponsabilitat.
Crec en el que faig
mentre un juí em condemna
sentenciant tota aquesta ràbia.
M’allunye amb esperances
de cercar respostes
als prats
del conreu personal
on tot
pareix quiet
i quan
torne, escull el mateix camí.
S’obri la porta
res roman nou.
Soc jo qui torna
a acceptar el meu lloc.
Tot el que se
Al caminar tremole
sols si hi pensé.
Al pensar recordé
sols si ho he viscut.
Al viure avançe
sols si hi he aprés.
Al aprendre recordé
sols si ho he sentit.
Al sentir comprenc
que he estimat.
Babel
El nom mut de les coses
l’eco del llenguatge primordial
molts llenguatges heterogènis,
un gest titànic.
Com catástrofes a l’actualitat,
el fascisme i la guerra.
La nova barbarie naixent
filla conscient d’una existencia moral,
la petjada del més creixent nihilisme
la societat del coneixement
i la conseqüent disponibilitat com mercadería
la paraula justa, la veritat.
Experiència condemnada a l’extinció,
introduida pels automatismes.
Un nou avatar de la llegenda de Babel
una nova llengua merament instrumental.
Un detall il.luminador on endevinar,
el nostre futur com a cultura.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)