Ara que prenc temps
calcule cada pas
amb la
necessitat d’explorar
tot allò que creia perdre’m.
No em sorpren la qüotidianetat
ni cap reflexió externa.
El meu puny s’aferra a la terra
rodejada d’irresponsabilitat.
Crec en el que faig
mentre un juí em condemna
sentenciant tota aquesta ràbia.
M’allunye amb esperances
de cercar respostes
als prats
del conreu personal
on tot
pareix quiet
i quan
torne, escull el mateix camí.
S’obri la porta
res roman nou.
Soc jo qui torna
a acceptar el meu lloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada