Sent defugir

Despertar asustada al dematí

Potser t’he recordat, jugant

Altre dia cau i tot s’allunya.

L’alé dibuixat als vidres

S’esvaeix i et deixa fugir

finestra avall

I em segueix, com feren els teus ulls

M’aferre a la roca,

Dura i estimulant

Em deixe la pell

No és suficient

Mai és suficient

Res no és estàtic, ni tan sols les ombres,

ni els pensaments.

Ni tan sols el poema que ara comença.

Acròstic 1

T  emps estimat

E  sgotant les hores llúcides

M  entre transcric les bombolles

P  oemes sense nom

S  ovint estàtic, el silenci, comença…

F  a cent anys vaig cercar un destí

A  ra encara gateja

Calent, amarg, fort i espés

No m’oblides per fer-me feliç,

Vam viure dies de plenitud.

Si amb rialles conmoviem el món

ara seus, al bressol, indiferent…

La meua paraula, exacta i tan temuda

et va exposar a una caiguda encara major.

Apenes en saps res del desamor.

Aprendre a desaprendre,

oblidar les pulsions d’allò escrit,

 ningú ens ha ensenyat.

L’esforç de deixar-se estimar

representant tota la innocència del món.

No hem fracassat,

el coratge és l’intent.

Ara ens queden onades,

maresmes de desenganys.

València ens recordarà.

La recordarem.

Qui sap si tornarem

a retre-li homenatge.

Desdeny per l'egòlatra

Com d’odioses es fan aquelles persones que només parlen d’elles, no és veritat? I és que hi ha gent obsedida amb la seva persona, són el seu únic tema de conversa: els seus assoliments, els seus mèrits, les seves capacitats, els seus plans; com d’injusta és la societat amb elles, com són bandejades a la feina per interessos aliens a les seves virtuts; com algú més inepte que elles té més coneixement o ocupa un càrrec més elevat a causa de les seves relacions, de parentiu o de qualsevol altra mena. T’expliquen com són silenciades, excloses o menystingudes pels qui manen perquè els resulten incòmodes o inconvenients. Busquen impressionar pels seus assoliments i volen mostrar alhora que no són les responsables del fet que aquests no en siguin més.

Parlen d’elles i no volen saber res de tu, no t’escolten. Algunes són veritablement grolleres, tan egocèntriques que no poden amagar aquest aspecte, et diuen tot el que volen dir-te sobre elles i quan vols parlar tu, no dissimulen gens que no els interessa el que els puguis dir. Si alguna vegada et pregunten, és només per obtenir alguna informació que necessiten, no perquè es preocupin el més mínim per tu. Són, probablement, persones insegures que necessiten l’estimació constant. No trobo cap altre explicació per aquest comportament seu. Deuen patir bastant perquè mai no els deu semblar prou el reconeixement que puguin obtenir. No són conscients que la gent ja sol tenir una imatge d’elles, que els seus mèrits, si els tenen, són coneguts per qui les coneix. Les pobres, busquen produir admiració i només aconsegueixen desdeny.


Idees i paraules, una filosofia de la vida quotidiana
Tobies Grimaltos

Recaigudes

Amagada baix el llençol

torne a reviure el joc de daus,

és sobreposen sempre dues cares

enfrontant-me al mirall on ja no acostumava a veure'm.

Soc obtusa

pensant que me'n sortiré,

a la primera jugada perd el nord

on la rosa dels vents ha inclinat la balança

per tornar a recaure.

Els olors i els colors han variat

i aquesta tardor

mai més reviurà 

el fènix rojenc del codonyer.

Un pensament de sal, un pessic de pebre

‎"Si voleu conservar un amic,

si voleu estimar una amiga, 

espereu un diumenge al vespre i li envieu un poema.

Veureu com l’amistat, aquest afer tan lent, 

no és foc d’artifici"

Montserrat Roig (Barcelona 1946-1991)

Lent i clar

Si em fas escollir

tot és torna un terrabastall.

Controlar els pensaments

o, almenys, poder ordenar-los.

Visc a la tardor invisible de fulles geloses,

plou poc a la vall tancada

i em sent naufrag a la meua terra.

Torna el silenci de les coses mudes.

El caòtic metodisme al que em tinc acostumada

s’esvaeix quan interromps l’habitació,

Vull dir que vull ser

i no hi soc.

Tu ets, encara, el misteri.

http://www.youtube.com/watch?v=DS1HiZyZ5RM

Musicalment parlant

Vestigs sonors
m'explicaven cançons sentides
que em parlaven sense tu.
Escoltava les cadències
buscant-nos a cada estrofa,
a cada vers.

Les feia nostres
donant-los una rellevància mai merescuda.
Fins al só del rellotge, del temps.

Estrepitosament ens precipitarem a l'abisme
i sense pietat ens va engolir.
La oscuretat ens va fer presos
després d'anys entre boires.

Ara sols busque la llum,
el raig
que m'ajude a estimar de nou els sons.

El camí

No vam tenir oportunitat de lluitar

Hi havien moments que calia buscar el llenguatge més apropiat

Tot succeia sense adonar-nos

Calia prendre desicions, ser metòdics

Vam suposar que ho teniem tot per fer

En un món on tot ens feia esgarrifar-nos

Vam trobar instants de pau i complicitat

Espectres i fantasies de felicitat

En un món on tot ens ofenia

No vam tenir oportunitat de lluitar

Quedem-nos amb el que fou

Sols un record del que fou

Bonic, senzill, tendre, revitalitzador

Potser no fora la nostra lluita

No vaig començar la baralla

Però he protagonitzat la lluita

Ara em sent amb decisió per finalitzar-la

I encara tinc por.

Maleint

A la por supèrflua

Al silenci carregat de contingut

Al amor sense amor

A la mirada penetrant que no parla per incompresa

Al rebuig de la passió per ser momentània

Als somnis pel malson de poder fer-se realitat

A la distancia imperant i imposada

A les hores per ser temps,

i al temps per no caldre-li espai, vivència

Al tacte premeditat calculat amb justa mesura

Als punts suspensius plens de desig

A l’oblit exigit per viure sense patiments

A la complexitat per ser tan vulnerable

Al sentiment d’estar sola i tan allunyada de tot i de tots

Al cansanci d’esperar….

"COM VOLEU QUE EM PRENGUI SERIOSAMENT QUELCOM DE TAN EFÍMER I FAL.LAÇ COM HO ÉS LA VIDA? DEIXEU-ME PUJAR A L'ESCENARI I REPRESENTAR MIL PERSONATGES DIFERENTS: AIXÍ, AL MENYS, EM PENSARÉ HAVER VISCUT MIL VIDES; FALSES I BREUS, SI VOLEU, PERÒ MIL, I NO PAS UNA DE SOLA. NO HAURÉ FET MAL A NINGÚ, CREC; NOMÉS M'HAURÉ ENGANYAT A MI MATEIX -O NO-. DE TOTA MANERA, NO SOM TAMBÉ, TOTS NOSALTRES, PERSONATGES?"

Eterna disbauxa

El sexe i l'amor.....

El sexe és finit, l'amor és infinit.

El sexe és físic, l'amor és místic.

El sexe pots escollir-lo, pots triar-lo, pots decidir amb qui

i amb qui no el vols.

L'amor no l'esculls, el sents i ell et guia i sense voler-ho

n'ets presa.

El sexe ens revitalitza quan l'amor ens fa vulnerables.

El sexe no és perillós, el perillós és l'amor.

El sexe és lliure, l'amor és exclusiu.

Pots anar a dormir amb moltes persones

però sols t'enamoraràs d'una.

El sexe té color, té gust i té olor.

Té so i té cara.

L'amor no té rés.                                                      

Un orgasme pots explicar-lo, i 

fins i tot simular-lo.

L'amor no es simula, mai.

Qualsevol pot tenir sexe, 

però no qualsevol pot tenir amor.

Pel sexe s'està preparat, un pot

saber quan vol fer-lo, com, on i amb qui.

Però, per l'amor mai s'està preparat.

Un no decideix enamorar-se aquí i ara.

SIMPLEMENT, PASSA.......

Al meu poble...

Com una remor de petites aventures

vaig situant-me en cada enclau,

estampes gracioses

per cantar-te a cada pas.

Puc escriure't, ara que tot poesia

és estètica i afectiva, 

els carrers han florit de sobte

i tot sap i ol als geranis flotants.

Delícia i encant al barri medieval, 

al tombar el carrer,

als patis i teulades morunes,

a l'horta rica i extensa,

a la terra fecunda del paradís promés.

Nostres son les limitacions

de no estimar-te mes,

de no escriure't

amb la rima desitjada.

Arquitectura guiada per fonts

que brollen places i amagatalls,

despertars a l'ombria

i els baladres a la vall.

Tot s'intueix clàssic, aristocràtic

i popular a la vegada,

una simbiosi ciutadana i armónica

reflex de la supervivència ciutadana.

Trist atzar

Somnie que somnie somiar

imagine mons, imagine llars

acaricie idees reals que no arribe a tocar.

Creuré que hi seré, 

que ho faré....

I a la ni: silenci

ja no et trobes.

Somnie que somnie

un somni

un gest, ja extranyes

ja ho vols tot.

Octubre del pesar

sols somies amb un ventall

                                                                         vents foranis

camins del demà.

Somnie que somnie somiar

i quan tot passe, 

potser pensaràs amb nostàlgia

que ja no vols despertar.

TU

POTS OBVIAR-ME, 

                                       SEDUIR-ME AMB LA RIALLA.

TROBAREM UNA EVIDÈNCIA DE QUE

CONVERSEM GRONXATS PER LA 

FLUÏDESA D'UN MATEIX PARER.

SOMRIC I EM SOMRIUS.

NAIXEM DE PASSIONS SUPERFLUES

I SUPLIM LA CARÈNCIA AMB

AROMES CARNALS.

PERFUMS QUE SE'NS REBEL·LEN,

QUE ENS REBEL·LEN.

UNA LLUITA D'INTENCIONS 

PER UNA CAUSA JUSTA

                                                                TU.

Sospir

Carn i ós, 

som vulnerables,

fràgils.

Semblants a una ploma

que s'eleva,

sense brisa d'estiu.

Cada passa, cada gest

cada sospir.

Vida que passa

que s'emporta la pols.

 Silencis que parlen,

i més sospirs.

Destrie el temps

que s'esgola pel rellotge

sense massa èxit.

1, 2, 3....

vida fràgil que aspires

i sospirs.

Respires fort, neguit,

angoixa, plors i més plors,

mars de llàgrimes.

Mai més voldrás sentir-te així.

Somnies sola

com a la vida

(sospir)

Tant de sol als turmells

Sona a riu, 

sona a grill,

sona el vent...

Esvair-se pas a pas,

oblidar a les portes del cel,

Dialegs interns,

cançons obidades,

despertars de rosada.

L'humor, de vegades, és tan absurd

com necessari.

Tant de sol als turmells

L'esplendor i l'exhuberancia del verd 

emergent.

Impetuoses valls,

jerds, virtils

aranyons, isards.

Sentar-se a un banc,

i no trobar-te enlloc. 

on t'imagines un enclau,

i no hi ets.

Un món on sola seus millor.

Et nutreixes de l'esclat de vida,

de la rialla de la lluna,

de l'esquitx, tx, tx, tx

i, és amb tu i amb els teus

on la realitat supera el somni.