Descrèdit i negació

Genere espais de propostes

immersa en milers de desigs

on la derrota penja d'un fil.

De vegades submergida

per espirals decreixents

de desesperança dels meus neguits

incapaç d'assumir la decepció.

Som creients quan ens enlairem

per superar ambicions pausades,

on tot s'ofega,

al dubte diari d'existencialisme.

La perseverança és l'engany 

d'aquell qui creu

que sols amb passió

es viuen els somnis.

Gener fugit

Al contrasomni del dolor

 de qui estima desesperança

on més trista és la raó.

Gener ha enganyat al desig

on tots abdiquen i jo em referme

on en el fons,

 soc qui més plora.

Enveje als valents per condició

quan jo, al intentar ser-ho

esdevenc 

eternament 

temerària. 

  (Converses amb Xelo)

Els grans silencis

Enyorava espais càlids, acollidors.... Escolliria el lloc més llunyà que l'apropara un instant a la recerca solitària, una manera de sentir-se perduda. No es frustraria, ni mai enyoraria les inèrcies provincianes.

Però mai era així.

Necessitava el cel i l'infern com a referència, però també la lliure voluntat de poder escollir entre el be i el mal. La temptació, el dubte, el dolor, el patiment, el goig, la pena... eren alguns dels plaers obligats a suportar. Refermar-se en una mateixa era dur quan desvirtuava tots els valors d'humanitat i llavors, deixava de creure.

Ella era un tot i no res. Estimava la viva quietud de les coses, totes d'inexacte color.

Aspirava als silencis amics que li eren fidel, els grans silencis.

Valents els qui s'arrisquen

buscant la reacció,

actes que ens fan de bressol,

a l'aguait de l'esclat

al florir de l'acció.

Valentia és l'exercici

d'estimar amb el cinisme,

com nadar contra l'onada 

que mentre t'ofega

t'apropa un poc més a terra ferma.

Valor que necessite

quan soc l'amor amb tu

amb la llagrima i el riure

amb el so i el silenci.

Valenta a l'arriscar, 

a l'escriure,

a l'allumbrar la por, 

d'un tot que et demana:

 desitjar.