Flaires d'ahir

Despulla la llàgrima que creix

obligada pel desencant amarrat

quan s'és qui no es vol

quan es vol al que no hi és.

Verins al vertigen de la bogeria

al valor de la supèrbia

al rebuig de la passió

a l'empeny del costumisme.

Si trobe llum és fa fosc 

i quan m'he sentit be,

la ràbia em retorna irada. 

Baix de certes mirades trobe ulls

rumors de saviesa a eixes carícies sense promeses,

on em diuen roses i perfums

i diuen versos,

qui diu estimar-me sense cap mirada.

En un cant a mi

d'eixa ombra sempre agitada,

on em diu tacte i plora

i em diu carícia,

no diu meua,

per no deixar-me abandonada....

Mai més

De com el tacte

de com l'amor

de com l'oblit

de com la llàgrima

de com la presència

de com la mirada

de com l'absència....

.... és l'adeu de la tornada.

'Marina compartía un minuto en silencio con cada extraño que se sentaba frente a ella. Ulay llegó sin que ella lo supiera, y esto fue lo que pasó'

Dosificar l'amor

com el sucre al cafè 

per fer-lo intens.

Un tast etern

que s'eduque al paladar....