Enyorava espais càlids, acollidors.... Escolliria el lloc més llunyà que l'apropara un instant a la recerca solitària, una manera de sentir-se perduda. No es frustraria, ni mai enyoraria les inèrcies provincianes.
Però mai era així.
Necessitava el cel i l'infern com a referència, però també la lliure voluntat de poder escollir entre el be i el mal. La temptació, el dubte, el dolor, el patiment, el goig, la pena... eren alguns dels plaers obligats a suportar. Refermar-se en una mateixa era dur quan desvirtuava tots els valors d'humanitat i llavors, deixava de creure.
Ella era un tot i no res. Estimava la viva quietud de les coses, totes d'inexacte color.
Aspirava als silencis amics que li eren fidel, els grans silencis.
