No
m’oblides per fer-me feliç,
Vam viure dies de plenitud.
Si amb rialles conmoviem el món
ara seus, al bressol, indiferent…
La meua paraula, exacta i tan temuda
et va exposar a una caiguda encara major.
Apenes en saps res del desamor.
Aprendre a desaprendre,
oblidar les pulsions d’allò escrit,
ningú ens ha
ensenyat.
L’esforç de deixar-se estimar
representant tota la innocència del món.
No hem fracassat,
el coratge és l’intent.
Ara ens queden onades,
maresmes de desenganys.
València ens recordarà.
La recordarem.
Qui sap si tornarem
a retre-li
homenatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada