Despertar asustada al dematí
Potser t’he recordat, jugant
Altre dia cau i tot s’allunya.
L’alé dibuixat als vidres
S’esvaeix
i et deixa fugir
finestra avall
I em segueix,
com feren els teus ulls
M’aferre a la roca,
Dura i estimulant
Em deixe la pell
No és suficient
Mai és suficient
Res no és estàtic, ni tan sols les ombres,
ni els pensaments.
Ni tan sols el poema que ara comença.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada