LA CARN VOL CARN

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l'amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peço d'una orella.

El nostre amor es un amor brusc i salvatge

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,

que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

I és per aixó que hi pense, que no ho puc evitar, que els dubtes m'atabalen, que no se estar enlloc. La por, la por que sempre m'acompanya en el joc de l'amor. I si em llance al buit? Podria ser un suïcidi o podria ser una revelació.

Però, jo em planteje unes preguntes més difícils, que hi van més enllà, que no s'aturen sols al joc dels amants: que ha de fer l'amant enfront de la ferida oculta de l'amor? Ha de defugir el dolor? Ha d'afrontar-lo així patixca molt intensament? Tenim el valor d'estimar? Val la pena tindre el valor d'estimar?

El dubte etern que m'acompanya m'impedeix dir: t'estime. I ni tan sols pense que no ho sent, més be no ho vull sentir.

O podem oblidar tot dubte i prendre aquest dia per a fer el nostre desig, perque hi haurá que estimar alguna vegada així ens dolga amb el major dolor possible. Ja que, no estimar mai per por a les conseqüències doloroses, és una por vergonyosa i inutil. Finalment, així i tot, sols está la soletat i després, ni tan sols ella.

Estic molt a prop d'estimar, de deixar-me seduir, d'endinsar-me en aquesta dolça tortura, de perdre el juí pel desig......encara que de vegades desitje sense saber a que.