A plena luz de sol sucede el día,
el día sol, el silencioso sello
extendido en los campos del camino.

Yo soy un hombre luz, con tanta rosa,
con tanta claridad destinada
que llegaré a morirme de fulgor.

Y no divido el mundo en dos mitades,
en dos esferas negras o amarillas
sino que lo mantengo a plena luz
como una sola uva de topacio.

Hace tiempo, allá lejos,
puse los pies en un país tan claro
que hasta la noche era fosforescente:
sigo oyendo el rumor de aquella luz,
ámbar redondo es todo el cielo:
el azúcar azul sube del mar.

Pablo Neruda

Com el sol, que és pon i amaneix.

Dues fases per a un canvi màgic.

Ni en el cel ni en la terra no floreix rés de més noble

que la llum que se'ns mostra dia rere dia.

Em meravella....Oh! Se'm fa una barreja estranya

de benaurança i melancolia quan la llum se'm revela

i em mostra alguna cosa més bella,

en aquesta existència ordinària.

No puc buscar-la,

sols puc esperar-la

i llavors, és fa fosc.

La nit clarosa d'estreles s'esdevé

i quan és fa el silenci,

com a les fondàries de la terra,

sorgeix la més vella vida del meu amor.

Escolte, llavors, el cor

exercint el deu dret a fer poesia.

Vole, volem, viatge amb ell

com oronetes d'una primavera a l'altra

per l'ample espai del sol i més amunt,

nord enllà, cap a les altres illes del cel,

cap a les costes d'or,

cap a la vall poblada d'esperits de l'estel bouer.

Oh! Les delícies del món!

Embriagada per la venturosa cançó de bressol

que jo mateixa em cante,

m'adorm entre fantasmes gloriosos.

Esvaeix-te, esvaeix-te, vida mortal.