Sols era allà
per oblidar
i, agafats de la mà
les llunyanies ens tornaven a apropar.
L'enyor i la bogeria
condemnats a mirar i no tocar,
escoltar la veu diluïda, la veu
entre quilometres de desig.
L'atzar massa injust
la por a flor de pell
el reclam del tacte
la tristesa del record.
Sols són instants
fugaços,
colors eteris
entre núvols de cels infinits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada