Babel


El nom mut de les coses
l’eco del llenguatge primordial
molts llenguatges heterogènis, 
un gest titànic.

Com catástrofes a l’actualitat,
el fascisme i la guerra.
La nova barbarie naixent
filla conscient d’una existencia moral,
la petjada del més creixent nihilisme
la societat del coneixement
i la conseqüent disponibilitat com mercadería
la paraula justa, la veritat.

Experiència condemnada a l’extinció,
introduida pels automatismes.
Un nou avatar de la llegenda de Babel
una nova llengua merament instrumental.
Un detall il.luminador on endevinar,
el nostre futur com a cultura.




Sent defugir


Despertar asustada al dematí
Potser t’he recordat, jugant
Altre dia cau i tot s’allunya.

L’alé dibuixat als vidres
S’esvaeix i et deixa fugir
finestra avall
I em segueix, com feren els teus ulls

M’aferre a la roca,
Dura i estimulant
Em deixe la pell
No és suficient
Mai és suficient

Res no és estàtic, ni tan sols les ombres,
ni els pensaments.
Ni tan sols el poema que ara comença.



Acròstic 1


T  emps estimat

E  sgotant les hores llúcides

M  entre transcric les bombolles

P  oemes sense nom

S  ovint estàtic, el silenci, comença…



F  a cent anys vaig cercar un destí

A  ra encara gateja

Calent, amarg, fort i espés


No m’oblides per fer-me feliç,
Vam viure dies de plenitud.
Si amb rialles conmoviem el món
ara seus, al bressol, indiferent…
La meua paraula, exacta i tan temuda
et va exposar a una caiguda encara major.

Apenes en saps res del desamor.
Aprendre a desaprendre,
oblidar les pulsions d’allò escrit,
 ningú ens ha ensenyat.
L’esforç de deixar-se estimar
representant tota la innocència del món.

No hem fracassat,
el coratge és l’intent.
Ara ens queden onades,
maresmes de desenganys.

València ens recordarà.
La recordarem.
Qui sap si tornarem
a retre-li homenatge.