Cor pur

D´entre valls de teranyines 

vam sortir al sol de la tarda,
i com si la nit no portés l´alba
vam cremar-nos al capvespre,
i a la nit freda rosada
va calmar-nos les ferides
d´aquell foc.

I un joc d´albes va hostiar-nos
perduts en un full de somni,
tres mil fulles de tres branques
tancarem el sol per sempre,
i la lluna solitària
ens separà a l´un de l´altre
com la raó desfà el somni.

Quan ens mirem, ara, la impotència
s´ha fet reina dins nostre
i voldríem abraçar-nos
car l´amor tenim per sempre
però no trobem la manera,
vàrem perdre-la fa llunes
en un llac.

I el seu cos brut va rebre el meu cos pur
i el meu cor brut va rebre el seu cor pur,
i vam unir junts la puresa per damunt de teranyines
en un amor que avui es tanca
com la llum de l´últim dia
quan fa mal tornar a néixer.

(Roger Mas)  

   

Tant de sol als turmells,

de mar llisa i daurada.

Agafades de mans,

no es diuen res. Carrers

d'homes rancuniosos

perquè no hi ha cap home

com ells, que elles coneguin.

Ara no van enlloc.

Tornen del sol. Travessen

tardes llargues, carrers

de mots incomprensibles.

No s'enduen records.

Volen només saber

que s'agafen de mans

i van juntes, per un

carrer de l'estranger.

Gabriel Ferrater

Compren-me quan et dic

que t'entenc,

que escolte el teu lament

que el patiment que sofreixes

no passa desapercebut.

Puc notar-ho, ho veig als teus ulls,

gesticules angoixa, melangia,....

una vida marcada pel dolor.

El dolor de no ser compres,

de perdre a qui s'estima.

El dolor de veure la mort ben a prop.

Vas prometre no tornar a estimar,

entre llàgrimes defugies al temps.

Un temps passat que fou dur,

i un present que no t'inspira confiança.

Compren-me quan et dic

que no està tot perdut.

Creu en un futur,

llunyà però immens.

Compren-me quan et dic

que no estas sola.

Sent el meu abraç,

com t'estreny cap a mi.

La meva mà està oberta,

pren-la amb força.

Acompanya'm a un nou somni.

A plena luz de sol sucede el día,
el día sol, el silencioso sello
extendido en los campos del camino.

Yo soy un hombre luz, con tanta rosa,
con tanta claridad destinada
que llegaré a morirme de fulgor.

Y no divido el mundo en dos mitades,
en dos esferas negras o amarillas
sino que lo mantengo a plena luz
como una sola uva de topacio.

Hace tiempo, allá lejos,
puse los pies en un país tan claro
que hasta la noche era fosforescente:
sigo oyendo el rumor de aquella luz,
ámbar redondo es todo el cielo:
el azúcar azul sube del mar.

Pablo Neruda

Com el sol, que és pon i amaneix.

Dues fases per a un canvi màgic.

Ni en el cel ni en la terra no floreix rés de més noble

que la llum que se'ns mostra dia rere dia.

Em meravella....Oh! Se'm fa una barreja estranya

de benaurança i melancolia quan la llum se'm revela

i em mostra alguna cosa més bella,

en aquesta existència ordinària.

No puc buscar-la,

sols puc esperar-la

i llavors, és fa fosc.

La nit clarosa d'estreles s'esdevé

i quan és fa el silenci,

com a les fondàries de la terra,

sorgeix la més vella vida del meu amor.

Escolte, llavors, el cor

exercint el deu dret a fer poesia.

Vole, volem, viatge amb ell

com oronetes d'una primavera a l'altra

per l'ample espai del sol i més amunt,

nord enllà, cap a les altres illes del cel,

cap a les costes d'or,

cap a la vall poblada d'esperits de l'estel bouer.

Oh! Les delícies del món!

Embriagada per la venturosa cançó de bressol

que jo mateixa em cante,

m'adorm entre fantasmes gloriosos.

Esvaeix-te, esvaeix-te, vida mortal.

Pren el teu temps per a:

Pensar, perquè és la font del poder.
Jugar, perquè és el secret de la joventut perpètua.
Llegir, perquè és l'arrel del saber.
Viatjar, perquè és una de les experiències més excitants.
Pregar, perquè és el poder més gran sobre la terra.
Estimar i ser estimat, perquè és un privilegi diví.
L'amistat, perquè és el camí per la felicitat.
Riure, perquè és la música de l'ànima
Donar, perquè el dia és massa curt per voler ser egoísta.
Treballar, perquè és el preu de l'èxit.
La caritat, perquè és la clau del cel...
I el cel comença aquí a la terra o no comença mai.

Antiga Pregaria Anglesa

Són els dies que transcorren, és el meu temps....temps per a mi.

Cada cop que prenc temps per a alguna cosa que m'abelleix, cada cop que faig alguna cosa per mi i no per complaure algú altre, sempre que em dedique al meu JO i no passe per davant d'ell...sóc més dona i no en el sentit estricte del genere dona, sino en el sentit social i vivencial del temps de la dona. Un temps guanyat a pols, per a compartir-lo i per a fer-lo vivencial.

Elimine el "no puc", el "no vull", el "no se"...i ho faig, ho vull i ho aprenc. Tinc el cos posat en actitud d'aprenent. Poc a poc vaig traent la xiqueta que duc dins meu i curiosament, ella somriu.