Musicalment parlant

Vestigs sonors
m'explicaven cançons sentides
que em parlaven sense tu.
Escoltava les cadències
buscant-nos a cada estrofa,
a cada vers.

Les feia nostres
donant-los una rellevància mai merescuda.
Fins al só del rellotge, del temps.

Estrepitosament ens precipitarem a l'abisme
i sense pietat ens va engolir.
La oscuretat ens va fer presos
després d'anys entre boires.

Ara sols busque la llum,
el raig
que m'ajude a estimar de nou els sons.

El camí

No vam tenir oportunitat de lluitar

Hi havien moments que calia buscar el llenguatge més apropiat

Tot succeia sense adonar-nos

Calia prendre desicions, ser metòdics

Vam suposar que ho teniem tot per fer

En un món on tot ens feia esgarrifar-nos

Vam trobar instants de pau i complicitat

Espectres i fantasies de felicitat

En un món on tot ens ofenia

No vam tenir oportunitat de lluitar

Quedem-nos amb el que fou

Sols un record del que fou

Bonic, senzill, tendre, revitalitzador

Potser no fora la nostra lluita

No vaig començar la baralla

Però he protagonitzat la lluita

Ara em sent amb decisió per finalitzar-la

I encara tinc por.

Maleint

A la por supèrflua

Al silenci carregat de contingut

Al amor sense amor

A la mirada penetrant que no parla per incompresa

Al rebuig de la passió per ser momentània

Als somnis pel malson de poder fer-se realitat

A la distancia imperant i imposada

A les hores per ser temps,

i al temps per no caldre-li espai, vivència

Al tacte premeditat calculat amb justa mesura

Als punts suspensius plens de desig

A l’oblit exigit per viure sense patiments

A la complexitat per ser tan vulnerable

Al sentiment d’estar sola i tan allunyada de tot i de tots

Al cansanci d’esperar….

"COM VOLEU QUE EM PRENGUI SERIOSAMENT QUELCOM DE TAN EFÍMER I FAL.LAÇ COM HO ÉS LA VIDA? DEIXEU-ME PUJAR A L'ESCENARI I REPRESENTAR MIL PERSONATGES DIFERENTS: AIXÍ, AL MENYS, EM PENSARÉ HAVER VISCUT MIL VIDES; FALSES I BREUS, SI VOLEU, PERÒ MIL, I NO PAS UNA DE SOLA. NO HAURÉ FET MAL A NINGÚ, CREC; NOMÉS M'HAURÉ ENGANYAT A MI MATEIX -O NO-. DE TOTA MANERA, NO SOM TAMBÉ, TOTS NOSALTRES, PERSONATGES?"

Eterna disbauxa

El sexe i l'amor.....

El sexe és finit, l'amor és infinit.

El sexe és físic, l'amor és místic.

El sexe pots escollir-lo, pots triar-lo, pots decidir amb qui

i amb qui no el vols.

L'amor no l'esculls, el sents i ell et guia i sense voler-ho

n'ets presa.

El sexe ens revitalitza quan l'amor ens fa vulnerables.

El sexe no és perillós, el perillós és l'amor.

El sexe és lliure, l'amor és exclusiu.

Pots anar a dormir amb moltes persones

però sols t'enamoraràs d'una.

El sexe té color, té gust i té olor.

Té so i té cara.

L'amor no té rés.                                                      

Un orgasme pots explicar-lo, i 

fins i tot simular-lo.

L'amor no es simula, mai.

Qualsevol pot tenir sexe, 

però no qualsevol pot tenir amor.

Pel sexe s'està preparat, un pot

saber quan vol fer-lo, com, on i amb qui.

Però, per l'amor mai s'està preparat.

Un no decideix enamorar-se aquí i ara.

SIMPLEMENT, PASSA.......

Al meu poble...

Com una remor de petites aventures

vaig situant-me en cada enclau,

estampes gracioses

per cantar-te a cada pas.

Puc escriure't, ara que tot poesia

és estètica i afectiva, 

els carrers han florit de sobte

i tot sap i ol als geranis flotants.

Delícia i encant al barri medieval, 

al tombar el carrer,

als patis i teulades morunes,

a l'horta rica i extensa,

a la terra fecunda del paradís promés.

Nostres son les limitacions

de no estimar-te mes,

de no escriure't

amb la rima desitjada.

Arquitectura guiada per fonts

que brollen places i amagatalls,

despertars a l'ombria

i els baladres a la vall.

Tot s'intueix clàssic, aristocràtic

i popular a la vegada,

una simbiosi ciutadana i armónica

reflex de la supervivència ciutadana.

Trist atzar

Somnie que somnie somiar

imagine mons, imagine llars

acaricie idees reals que no arribe a tocar.

Creuré que hi seré, 

que ho faré....

I a la ni: silenci

ja no et trobes.

Somnie que somnie

un somni

un gest, ja extranyes

ja ho vols tot.

Octubre del pesar

sols somies amb un ventall

                                                                         vents foranis

camins del demà.

Somnie que somnie somiar

i quan tot passe, 

potser pensaràs amb nostàlgia

que ja no vols despertar.