Soc la lluna
encarada a dos miralls,
repeteixen l'escena per trobar-se
però una és devaneix
mentre l'altra roman exuberant.
De camí a la ciutat
quan és fa fosc
em sorprèn mirant-me
i si la segueix em trobe l'altra
que com la boira
s'oculta a les tenebres.
Ja ningú mira la lluna
melancòlica, taciturna, exquisita, romàntica
sempre envoltada de bellesa.
La lluna mai més serà lluna
per que la lluna és mirar-se,
ocultar-se al capritx
de deixar-se dur per la mar.
Dues llunes té la ciutat
jo soc la lluna
qui la busca s'esvaeix
qui la troba no torna més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada