És eixa vibració que et fa perdre el sentit,
et rejoveneix per oblidar-te de mi
i al sentir-la m’oblide de tu.
Murs, fronteres, llunes.
Deixar-se de fondre com la cera
mentre somitejes al no-res,
on has oblidat la lletra
a un mar de navegants perduts.
Hi ha un no-se-que tràgic a la cel.lebració,
d’ànimes rendides als arbres despullats.
Pau dels records a les veus cantadores,
del triomf més altiu,
on busque calors més florides.
Saber que tot és só
i no sentir-ho a les oïdes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada